La mítica banda de garage, The Sonics, torna als escenaris després de més de 30 anys de silenci. Però el més miraculós és que trepitjaran la Europa continental per primera vegada. La cita a Barcelona serà al Primavera Sound, el retrobament per excel·lència dels grups novells i veterans.
El juny de l’any passat es van reeditar dos discos d’aquesta banda dels seixanta "Here are the Sonics" (1965) i "Boom" (1966). The Sonics és una d’aquelles bandes que en la seva època va ser poc reconeguda, però que avui en dia és una banda de culte. La seva música es podria etiquetar com rock alternatiu de l’època, unes dècades avançats al seu temps.
Autors de temes brutals com "The Witch", "Cinderella" o la millor versió de "Louie Louie" que s'ha fet mai, els Sonics encara tenen fidels seguidors en l'actualitat, com el guitarra de Franz Ferdinand, Nick McCarthy, que sovint es deixa veure en les seves actuacions amb una samarreta de la portada del disc de The Sonics, “Boom”.
Així doncs, The Sonics és una excusa més per assistir al Primavera Sound i poder gaudir d’aquest garage contundent, amb una bateria energètica i la característica veu estrident i cridanera. Mai vist a Europa.
Aquest divendres l'actriu i cantant JULIETTE LEWIS va visitar la sala Mirona (Salt, Girona) amb la seva banda THE LICKS en el què va ser l'únic concert a Catalunya. Sens dubte, es tractava d'un dels plats forts de la temporada.
La banda, que es mou entre el garage punk i l’indie rock està formada per Juliette Lewis (veu), Todd Morse (Guitarra), Jason Womack (baix) i Ed David (bateria) . La sala es va acabar d'omplir just després que acabessin els grups teloners. La mediàtica Juliette, actriu reconvertida a rockera va fer un directe explosiu incloent temes dels seus 3 treballs: l’EP "Like a Bolt of Lightning", I els LP’S: "You’re speaking My language" (2005) i "Four on the Floor" , que va comptar amb la presència de Dave Grohl (Nirvana, Foo Fighters) a la bateria durant la gravació. Els moviments contundents però sensuals amb els quals es movia la cantant van deleitar el públic de La Mirona, demostrant que el seu pas de la pantalla als escenaris no era un simple capritx. L'actriu va començar xuclant el polze de Robert de Niro quan era ben joveneta -mítica escena de El cabo del miedo, Martin Scorsese, 1991-, i des del 2003 Juliette no enganya a ningú i el seu paper de noia dura del rock se’l creu i l’interpreta amb convicció.
La seva música no és innovadora ni tampoc original. Es tracta del Punk-rock de sempre mesclat amb el morbo i l'actitud de Juliette Lewis, que és el que manté el públic escalfat i la gira viva. La gira va ser encetada el 2006, just després d'editar-se Four on the floor, el segon disc amb The Licks.
Però el fet és que tan Juliette com la banda no amaguen el seu estil; a la Mirona van pujar una vegada més damunt l'escenari per tocar punk-rock sense imaginació però de la manera més apassionada, al més pur estil dels Stooges d'Iggy Pop o Ramones, recuperant aquell so claveguera de l'underground dels setanta. I és que és el què contenen els seus àlbums. És aquest rock brut i repetitiu de guitarra atrotinada digne de museu. No obstant això, el fet és que la moda del look desperdigat dels setanta torna a estar a l'ordre del dia. I amb això, Juliette Lewis & The Licks fan tremolar els escenaris lliurant-se al màxim al ritme del seu rock salvatge. Aquest divendres La Mirona no va ser una excepció.
Shanty Town és una banda d’ska-jazz que s’ha forjat entre Horta i Gràcia. Tal com el seu nom indica, Shanty (humil) i Town (poble), es tracta d’un grup d’amics de barri de tota la vida. Amb una trajectòria de gairebé una dècada de concerts a les espatlles i dos treballs enregistrats amb un so realment envejable, la banda ha sabut subsistir mitjançant la fórmula de saber-s’ho passar bé damunt l’escenari a base de ritmes jamaicans i convertir-se en una gran família. El seu públic sempre ha respost amb el mateix bon rotllo.
Com neix la banda?
Al 1999 ens ofereixen fer un concert d’institut, i podríem dir que això és l’embrió de tot plegat. Inicialment ens deiem Smoke’Less i érem un grup que rondàvem els 15 anys. Vam començar a fer assajos i concerts fins que el grup es va convertir en una activitat extraescolar més per tots. La majoria ens coneixem des del parvulari i som amics de sempre, i, tot i que al llarg dels anys hi han hagut moltes remodelacions, la amistat i el bon rotllo sempre ha unit els components de la banda.
I amb el pas com a Shanty Town el projecte es torna més seriós?
Si, Smoke’Less va marcar la etapa més adolescent. Ens vam adonar que el nom gairebé l’havia triat la professora de música i que no ens feia gaire el pes. Va coincidir que començàvem a escoltar més música jamaicana i ska jazz, i vam decidir agafar el nom Shanty Town de la cançó del cantant Desmond Dekker. A partir d’aquí la banda comença encarrilar-se fins a l’estil d’avui.
Després de 9 anys a les espatlles a quin estil ha arribat Shanty Town?
Tenim referents com New York Ska-Jazz Ensemble o Hepcat, però ens queden bastant lluny ja que el nostre so és bastant peculiar. Partim de l’ska com a punt de trobada però sense tancar-nos en altres estils: els arranjaments són pròxims al jazz, les lletres tenen un caire més pop, i també podem incloure pinzellades Funky o Rocksteady dins els nostres temes.
Així doncs, no us etiquetaríeu dins de cap escena?
Si hem d’englobar-nos dins una etiqueta ens posem dins de l’ska-jazz, ja que no toquem ska clàssic. Però simplement som una banda que fa temes que ens agraden, sense buscar cap estil concret. Això també comporta problemes a l’hora de trobar concerts ja que sempre hem navegat entre dues aigües i no hem acabat d’arrencar a l’hora de fer concerts per fora de Catalunya.
Per on són la major part dels vostres concerts?
La majoria s’han concentrat per la província de Barcelona i una mica per la resta de Catalunya. Som una banda que acostuma a tocar per concerts de barri i a transmetre molta festa. El 2003 i el 2004 vam tocar consecutivament a la Plaça del Diamant, per la Festa Major de Gràcia, i van ser uns dels nostres millors concerts, i que, per cert, ens encantaria repetir. En aquest sentit considerem que Gràcia ens ha donat bastantes facilitats per fer-nos conèixer, ja que hi ha molt més moviment associatiu que no pas a Horta.
Quin és el secret per mantenir una banda tan nombrosa en vida durant tants anys?
Després d’haver gravat el primer disc “One more last chance”, del qual estem molt satisfets, haviem de fer una gira per Alemanya que finalment es va anular. Semblava que el grup havia de fer un gran pas endavant, però finalment no va anar com esperàvem. Amb el temps, hem après a prendren’s Shanty Town com una gran família, el què ens fa tirar endavant és que som un grup d’amics que es reuneix i toca per passar-s’ho bé, per amor a l’art. La fita en la qual arribem sempre serà benvinguda i fruit de la nostra filosofia de bon rotllo que impera a la banda.
El paper de Risto Mejide al programa Operación Triunfo de Telecinco, va suposar la seva catapulta a la fama. El seu posat de jurat agre i sense pèls a la llengua el va convertir en un personatge d’allò mes mediàtic. Fins i tot a Buenafuente se’l parodiava. Els seus comentaris humiliants, sarcàstics directes i sense escrúpols dirigits tan als concursants, els professors i al personal del programa van deixar petjada. Avui Mejido, arrel de la seva polèmica, té tants admiradors com detractors, però el què era evident és que amb les seves intervencions l’audiència pujava com un ascensor.
Risto Mejido, publicista d’ofici, s’ha afegit al grup de personatges televisius que flirtegen amb una experiència literària, i publica El pensamiento negativo. Acierta mal y pensaràs, a l’editorial Espasa Calpe. Tal com ha advertit l’autor acabat de sortir de l’ou “la bona notícia és que aquest llibre no t’ajudarà en res i la dolenta és que és el que pretén”.
Risto ha tingut el detall de fer un resum pels lectors indecisos, deixant clar quin peu calça: “Explico uns quants fracassos sentimentals més, divago sense fonament per qüestions molt series que no hauria d’haver-me pres a la lleugera i em cago en tot allò que em molesta amb un estil pretensiosament provocador. Apa, ja podeu dir que us l’heu llegit”. L’autor no s’amaga de la seva mala llet, sinó que en fa ressò, tal com evidencia el capítol de Desagradecimientos on fa esment de “N, el chico que me pegaba en el parvuario. HP, el chico que me pegaba en primaria...”.
L’autor, que també tornarà a repetir com a jurat de Operación Triunfo, ha descrit com el llibre com la voluntat d’exercir “la virtut de no aprofundir en res i voler postular sobre qualsevol cosa, pura deformació professional”. Amb un primeríssim primer pla a la portada (idea seva i de l’editorial), segueix cultivant la seva imatge de polèmic.
Adjunto un vídeo d'una bona entrevista seva al programa del canal33, Silenci, on es pot observar ben clarament el seu tarannà.
The Hives són un dels més clars exemple de com Suècia ha sabut vendre la seva música a la resta del món, imitant el model anglosaxó. A les seves exportacions musicals arreu del món cal afegir-hi bandes com Mando Diao, Entombed o Backyard Babies.
Quan es va saber que els suecs The Hives publicaven el seu nou disc The Black and White, que va sortir a la venda el passat 15 d’octubre de 2007, ja era d’entreveure que els portaria a presentar-lo per tot el planeta. La bona repercussió que ha tingut i el fet que molts l’englobin entre els 10 millors discs del 2007 no és perquè si.
Una de les cites més temptadores dels suecs dins la Península era ahir, dilluns 7 d’abril, a la Sala Apolo: les entrades s’havien esgotat un mes enrere. I no van decepcionar gens ni mica. Només d’observar-los es comprèn el perquè d’aquest nom per l’àlbum ja que sempre surten a l’escenari uniformats en blanc i negre. El quintet ha aconseguit la fama gràcies a la potent fórmula de mesclar el garage i el punk, amb contundents dosis de bones tornades.
Només cal que connectin les guitarres i veure l’explosiva posada en escena del cantant, tralla composada amb molt d’estil i gust, apte pels paladars de gust més pop com per estómacs de digestió mes punk. Amb la seva recepta remeten a un so que pot anar des dels garage rock de TheKinks fins al punk més accelerat de Ramones, i és aixíaconsegueixen fabricar autèntiques bombes de rellotgeria com el seu nou single Tick tick boom o la llegendària Hate to say I told you so, i, a la vegada, fer que sales com l’Apolo tremolin al ritme de les seves cançons.
Pels qui no vam poder acudir a la cita d’ahir, hi ha la possibilitat d’una segona oportunitat, ja que la seva actuació ja està confirmada pel FIB Heineken 2008, que serà el 17, 18, 19 i 20 de juliol.
De tots els suplements culturals haguts i per haver, un dels que més s’adapta al meu gust és el Cultura, el dossier sobre l’actualitat cultural que ofereix l’Avui cada dijous. Amb el subtítol de “Suplement setmanal de llibres i art” ja deixa entreveure que un dels seus punts forts és la senzillesa, la humilitat, i la proximitat envers els seus lectors.
Així com, per exemple, el suplement Culturas que ofereix cada dimecres La Vanguardia, ofereix un caràcter contundentment alternatiu, i va destinat a gent de cert nivell cultural i intel·lectual, penso que amb el Cultura de l’Avui aquest fet és molt més moderat.
Això es veu reflectit en seccions de caràcter popular com per exemple l”Entre Cometes”, on s’exposen declaracions destacades i de cert grau sensacionalista que han realitzat personalitats destacades del món cultural durant la darrera setmana. Es tracta doncs d’una secció fàcilment digestiva.
Val a dir que un dels trets que més destaquen del suplement és la continuïtat ideològica d’aquest amb el diari Avui. El catalanisme es veu projectat en cada una de les seves pàgines i, per això, donen prioritat per damunt de tot a les qüestions culturals forjades a Catalunya. Per posar un exemple, en un article, es lamenten de que per Sant Jordi aparegui el nou llibre de Carlos Ruiz Zafón solament en castellà, ja que ben segur que arrasarà, i es convertirà en un èxit de vendes, i això, farà baixar el nombre de vendes de llibres en català. Aquesta posició és el pa de cada pàgina, i segurament és un dels factors que forgen la seva proximitat.
El Cultura, doncs, des de la meva òptica personal és un suplement ben recomanable.
Avui, dilluns 31 de març, la secció de cultura de la Vanguardia publica la notícia sobre el llançament del nou disc de REM, Accelerate. Sens dubte, es tracta d’un esdeveniment de molta transcèndencia. I és que quan un mitjà de comunicació seriós i de carácter informatiu general, com és el cas de La Vanguardia, dedica una notícia d’una extensió d’una pàgina al llançament d’un disc musical és perquè estem parlant d’un grup de gran ressò internacional. Val a dir que si comparem contingut intern de la notícia de la sortida del nou disc del grup de Michael Stipe tal com surt publicat a La Vanguardia amb com ha sortit publicat en mitjans de comunicació especialitzats en el camp musical les diferències minses, però presents. Obviament, La Vanguardia és un mitjà de comunicació que no està especialitzat, i, en aquest cas, la notícia no se submergeix massa en aspectes essencials del disc com la gravació, les novetats, els components, les cançons amb més potencial, i fins i tot un cert anàlisi crític... Sóc conscïent que La Vanguardia ofereix una notícia, i no pas una crítica del disc. Però estic convençut que en qualsevol mitjà especialitzat hi trobariem una major profunditat. D’altra banda, vull deixar clar que amb aquest comentari no estic infravalorant la notícia del diari del Grup Godó, simplement estic contrastant les diferències. Podríem dir que un cop comunicat el llançament de Accelarate, el periodista, Esteban Linés, anuncia el concert que la banda farà a Castelló d’Empúries el juliol vinent dins el festival Doctor Loft, i seguidament, ofereix una mirada enrere sobre què ha portat entre mans REM aquests darrers anys. Destaca per sobre de tot el compromís social de la banda, així com la gran implicació política del líder Michael Stipe en la campanya de les passades eleccions als EE.UU., donant suport al llavors candidat demòcrata John Kerry.
Avui en dia qualsevol conducta aliena al què es té entès com a comportament normal i/o majoritari s’etiqueta de “friki”. Segurament tots ignorem l’orígen oficial d’aquest mot, però el què és evident és que s’ha ampliat tan el seu camp semàntic que l’adjectiu ha perdut significat. Els casos tan excèntrics i anecdòtics que ofereix aquest vídeo ho posen de manifest. El fet que actualment gaudim d’infinitat de noves tecnologies comunicatives permeten que qualsevol eixelebrat amb un projecte de vídeo que li faci gracia pugui penjar-lo a la xarxa posant-lo a disposició de tota la humanitat. La majoria d’aquestes projeccions tenen una finalitat humorísitica, i l’humor és molt divers i variable depenent sempre del subjecte que l’experimenta. Personalment opino que el “frikisme” és una tipologia humorística basada en fer el ridícul. De coses “fikis” sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà, però en aquests temps tenim molta més facilitat per contemplar-les. Però decidir si una cosa és “friki” o no, dependrà de la cultura i gustos de cadascú. Aquest etiquetatge sempre és completament independent de les intencions que tenia el realitzador de la frikada. Quan dic que el concepte “friki” ha ampliat el camp semàntic i s’ha extès com una plaga, em refereixo a què ja no cal remontar-se a actuacions tan excèntriques. Val a dir doncs, que hem arribat a un punt en el qual tot pot qualificar-se de “friki”. Per posar algun exemple, pot ser “friki” un individu amb aficions tan peculiars com arrencar les tecles del comandament a distància i fer-se’n pulseres, ficar-se kellogs de xocolata als macarrons quan s’ha acabat el parmesà, saber-se totes les províncies de Mongòlia i les constel•lacions que es poden veure un divendres de primavera des del seu cim més alt o col•leccionar pinyols de cirera. Però tampoc cal ser tan rebuscat, també podem trobar-nos amb un “friki” de la música jamaicana dels anys 60 que se’n conegui tots els seus exponents, o un “friki” de l’arquitectura australiana dels anys 20... En aquest sentit, “friki” té connotacions d’aficionat obsessiu en alguna materia curiosa. Podríem dir doncs, que la paraula “friki” ha mort. Ha tingut una vida intensa i efervescent, ha conegut l’èxit de ben joveneta, i s’ha escampat a una velocitat imminent. Però ha arribat a aquest punt en què s’ha suat massa, i ja ningú sap fer-ne una definició concreta, ningú recorda quin fou el motiu de la seva explosiva popularitat. L’interrogant ara és saber quin futur té per davant. Quedarà en l’oblit degut a la seva pèrdua semàntica o es consolidarà dins el nostre llenguatge oficial? El temps ho dirà. Ara per ara, només queda dir-me que aquest mateix text, així com la tasca d’escriure’l, em sembla ben “friki”.
Agraiments “frikis”: Laura Yepes i Alba Yrxi pels consells desinteressats a altes hores de la nit.
La banda britànica The Cure torna avui a Barcelona després d’haver passejat el seu pop trist i majestuós per mig Europa. Arriben amb una convincent promesa: aquesta vegada serà la bona. I és que els de Robert Smith gaudeixen, ara si, de l’alineació ideal i d’un estat de forma excel·lent. L’equip titular per la gira serà un quartet amb Robert Smith a la veu i la guitarra, Simon Gallup al baix, Jason Cooper a la bateria i Porl Thompson (cunyat de Robert Smith) rascarà novament la guitarra solista. Sens dubte, el retorn de Thompson és una gran notícia, ja que juntament amb Gallup, és considera un dels membres més importants de la banda després del vocalista. Després de 30 anys de carrera, aquest quartet enceta una etapa que pinta molt bé. La banda ha decidit prescindir de teclat, i molts dels seus temes clàssics han estat arranjats novament per un directe que es sospita més cru que altres vegades.
El d’avui no serà el primer concert de la península, els de Robert Smith venen de Lisboa, Madrid i València. El concert de Barcelona doncs, serà el 18è xou dels britànics des del seu tret de sortida a Estocolm. La meta europea serà el Wembley Arena deLondres, el proper 20 de març, quan la gira s’aturarà fins el mes de maig, per continuar llavors als EUA.
La bona nova és que durant aquesta pausa The Cure aprofitarà per iniciar el llançament del què serà el seu tretzè disc oficial. El treball, que s’està preparant des de l’abril del 2006, constarà de 33 peces enregistrades, mesclades pel mateix Robert Smith, i procedents de temes antics inacabats o bé descartats anteriorment. No obstant això, tot i que el llançament està envoltat d’una aura de misteri, hi han indicis per pensar que podria ser un dels millors treballs de la banda des de Wish. El disc podria ser doble, i seguiria la línia de Kiss Me Kiss Me Kiss Me.
En definitiva doncs, avui és molt possible que algunes de les cançons que formaran part del disc ressonin entre les parets del Palau Sant Jordi. Temes com “Freak Show” o “A Boy I Never Knew” ja s’han fet sentir en alguns concerts d’aquesta gira. Pel què s’ha pogut comprovar durant el què porten de gira, durant l’actuació gairebé no sonaran temes dels seus darrers tres discos. I és que la banda està d’acord amb la resta de la humanitat: no són lliuraments realment importants dins la seva valuosa discografia. Avui doncs, oportunitat d’or per contemplar la llegendària banda The Cure, talonejada per 65 Days Of Static, a partir de les 20.00h al Palau Sant Jordi.
Els marcians emperadors del rock progressiu experimental, The Mars Volta, tornen a Espanya amb els seus directes apoteòsics farcits de fusions, sons estridents, improvisacions fulminants, lletres amb contingut críptic, i tot fumejant en un limbo entre rock, jazz, latin i viatges psicodèlics. El grup de El Paso (Texas) va ser fundat per Cedirc Bixler-Zavala i Omar Rodríguez-López, a partir de les cendres de la banda de hardcore At The Drive-In i del grup de Dub instrumental anomenat De Facto El fet que The Mars Volta actuïn sense cap artista convidat garanteix l’extensió del seu concert. Això comportarà a un intens recorregut per tota la seva variada discografia i presentant el seu darrer treball “The Bedlam in Goliath”(Mototown/Universal), publicat aquest gener passat, sens dubte un disc més recargolat que una boa constrictor.
Des de El Paso a la sala Razz Matazz de Barcelona i a la Riviera de Madrid, fent una volta per Mart. A Barcelona el concert serà dissabte vinent a partir de les 21.00, amb el preu de 31,50€. La banda ja ha confirmat el que molts seguidors somniaven, en aquestes actuacions contaran amb l’especial col·laboració de John Frusciante, guitarrista dels cèlebres Red Hot Chilli Peppers, un virtuós en l’art de rascar cordes. El concert de Mars Volta serà sens dubte una acte altament recomanable per tots els amants de la música, que ben segur que viatjaran als llocs més remots a través del seu directe extravagant. Un plaer per l’oïda.
L’Estrella Damm Primavera Sound es va acostant a poc a poc i cada cop el tenim mes a prop. L’edició del 2008, que se celebrarà del 29 al 31 de maig, cada cop gaudeix de més artistes confirmats, actualment ja són més d’un centenar.
Sens dubte el plat fort d’aquest any és el retorn de Portishead, que tornen a visitar el nostre país després de més d’una dècada d’absència. L’actuació del trio de Bristol guanya importància si es té en compte que serà l’única aparició en territori nacional. Segurament per això, el grup de Beth Gibbons i Geoff Barrow oferirà dues actuacions a l’Estrella Damm Primavera Sound ’08, una d’elles en un dels escenaris principals i la segona a l'Auditori del Parc Del Fòrum durant un altre dels dies del festival.
Cal destacar també l’actuació especial de Public Enemy, que interpretaran íntegrament el seu treball It Takes a Nation of Millions to Hold us Back, disc de referència dels de Nova York. El festival també serà testimoni del retorn als escenaris de Young Marble Giants, que amb un sol disc s'han convertit en grup de culte o Mary Weiss, que va ser cantant de The Shangri-Las.
En definitiva són molts els noms de l’escena alternativa que faran de la vuitena edició del Primavera Sound un punt d’atracció pels amants de la música. Alguns dels noms més coneguts que sonaran al festival son Sebadoh (el seu líder, Low Barlow, també tocarà amb la seva altra banda Dinosaur Jr.), Tindersticks, Rufus Wainwright o Bishop Allen, entre molts altres. Pel què fa als grups nacionals, destaquen Grande-Marlaska, El Guincho, o El Vórtice.
Deixant de banda el cartell, el festival demostrarà que continua estenent-se per tot Barcelona en aquesta vuitena edició, una ciutat on, sens dubte, s’hi sent molt còmode. Després de consolidar-se a l’espai del Fòrum, el festival seguirà realitzant acutacions gratuïtes al metro, als parcs i en altres espais públics de la ciutat en horari diürn. També cal destacar els concerts previs, que s'agrupen sota l'etiqueta "Primavera als clubs", que a més de desenvolupar-se a les sales habituals, l'Apolo i la [2], s'hi afegeix també la sala Sidecar.
Tanmateix, entre les activitats paral·leles que es preveuen per aquesta vuitena edició, hi ha una fira discogràfica, un escenari per als més petits i una ràdio del festival que funciona 24 hores. L’Estrella Damm Primavera Sound ’08 comença a treure el cap, i cada any llueix un pentinat més atractiu.
Aquest passat dissabte 16 de febrer, el segell discogràfic català Bankrobber va convocar tots els seus seguidors en una suculent cita musical a la Sala Apolo de Barcelona. El minifestival del segell aquest any portava per nom Bankrobber Brainstorming, i una vegada més els artistes principals de la discogràfica anaven passant l’escenari de l’Apolo amb l’objectiu d'agraïr als seguidors el seu suport al llarg de l'any, i també per estendre la mà als qui encara no han escoltat els grups del segell exposant-lostot el seu catàleg amb màxima frescor. L’excusa era el seu 6è aniversari i, com a regal, l’entrada gratuïta. A més a més, es premiava la puntualitat amb un CD d’un recull de cançons de tots els artistes de Bankrobber per les primeres 300 persones que arribessin.
La sala s’anava omplint mentre va començar la primera de les actuacions de la nit. La vetllada tenia el poeta Josep Pedrals de mestre cerimònies que anava presentant cada banda amb el seu peculiar humor. Els encarregats de trencar el gel van ser Tarannà, l’últim fitxatge del segell. La banda va oferir al públic amb un tastet del seu recent debut “Senyals de vida”, i demostrant que recuperen l'esperit de l'Ona Laietana, amb una alenada d'aromes jazz transitant pels camins més insospitats, fins i tot amb algunes gotes de poesia.
Els segons en tocar van ser Mazoni, una de les perles de Bankrobber. Per tal de fer més especial l’event, el seu concert es va simplificar en una versió de “Sister Ray” de la Velvet Unerground. Jaume Pla i companyia van emular el mític grup novaiorquès tocant d'un dels seus temes més paranoics, carregat de detalls durant més de 20 minuts. Una de les anècdotes de l’actuació va ser la performance en la qual tots els músics del grup van menjar-se un plàtan en plena efervescència de la cançó, homenatjant així la banda, en motiu del disseny de la seva portada de disc més famosa, dissenyada per Andy Warhol, on hi apareix aquesta fruita.
Després de tres anys de mutacions i intercanvis amb altres músics, el tercer artista de la nit, Guillamino, va tornar a fer de Guillamino. Durant el seu concert va recuperar algunes cançons que feia molt temps que no tocava en viu, com alguns dels temes presents al “Somnis de Llop”. També va presentar alguns temes del seu pròxim disc que encara s’està fermentant, el tercer en solitari, "Les minves de gener".
Poc després va arribar el torn de El Chico Con La Espina En El Costado, que va presentar noves cançons d’un disc que està previst per la pròxima tardor. No obstant això les cançons més emblemàtiques de "Sol y sombra" i "Tú rompió mi corazón", discos que ha fet girar per tota Espanya al llarg de 2007. Durant l’actuació, Rubén Pozo va tenir convidarats a l'escenari amb qui ja havia col·laborat ocasionalment, com per exemple Pantanito.
Finalment, la vetllada va acabar amb l’actuació de Sanjosex, un dels artistes més consolidats del segell, possiblement el més mediàtic, sobretot a partir del seu darrer “Temps i rellotge”. Durant l’actuació es va fer evident que en aquests moments estàn lluny de repetir les cançons tal com surten al disc, sinó que estàn explorant nous camins, evitant la rutina. Per això el cantautor va titllar el seu concert d’experimental.
En definitiva doncs, Bankrobber va demostrar dissabte passat quin és el secret per el triomf de l’independència. Apostant per un catàleg amb pocs artistes, però de qualitat, s’han consolidat com un dels segells amb major projecció futura del país. Més info a: www.bankrobber.net o www.myspace.com/bankrobber. Vídeo final de l'edició del 2007.
