La Vanguardia fa ressò del llançament de 'Accelerate', el nou disc de REM

Breu comentari d'una notícia cultural

Avui, dilluns 31 de març, la secció de cultura de la Vanguardia publica la notícia sobre el llançament del nou disc de REM, Accelerate. Sens dubte, es tracta d’un esdeveniment de molta transcèndencia. I és que quan un mitjà de comunicació seriós i de carácter informatiu general, com és el cas de La Vanguardia, dedica una notícia d’una extensió d’una pàgina al llançament d’un disc musical és perquè estem parlant d’un grup de gran ressò internacional.
Val a dir que si comparem contingut intern de la notícia de la sortida del nou disc del grup de Michael Stipe tal com surt publicat a La Vanguardia amb com ha sortit publicat en mitjans de comunicació especialitzats en el camp musical les diferències minses, però presents. Obviament, La Vanguardia és un mitjà de comunicació que no està especialitzat, i, en aquest cas, la notícia no se submergeix massa en aspectes essencials del disc com la gravació, les novetats, els components, les cançons amb més potencial, i fins i tot un cert anàlisi crític... Sóc conscïent que La Vanguardia ofereix una notícia, i no pas una crítica del disc. Però estic convençut que en qualsevol mitjà especialitzat hi trobariem una major profunditat.
D’altra banda, vull deixar clar que amb aquest comentari no estic infravalorant la notícia del diari del Grup Godó, simplement estic contrastant les diferències. Podríem dir que un cop comunicat el llançament de Accelarate, el periodista, Esteban Linés, anuncia el concert que la banda farà a Castelló d’Empúries el juliol vinent dins el festival Doctor Loft, i seguidament, ofereix una mirada enrere sobre què ha portat entre mans REM aquests darrers anys. Destaca per sobre de tot el compromís social de la banda, així com la gran implicació política del líder Michael Stipe en la campanya de les passades eleccions als EE.UU., donant suport al llavors candidat demòcrata John Kerry.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20080331/53449034657.html

La Mort del "Frikisme"

Avui en dia qualsevol conducta aliena al què es té entès com a comportament normal i/o majoritari s’etiqueta de “friki”. Segurament tots ignorem l’orígen oficial d’aquest mot, però el què és evident és que s’ha ampliat tan el seu camp semàntic que l’adjectiu ha perdut significat. Els casos tan excèntrics i anecdòtics que ofereix aquest vídeo ho posen de manifest.
El fet que actualment gaudim d’infinitat de noves tecnologies comunicatives permeten que qualsevol eixelebrat amb un projecte de vídeo que li faci gracia pugui penjar-lo a la xarxa posant-lo a disposició de tota la humanitat. La majoria d’aquestes projeccions tenen una finalitat humorísitica, i l’humor és molt divers i variable depenent sempre del subjecte que l’experimenta. Personalment opino que el “frikisme” és una tipologia humorística basada en fer el ridícul. De coses “fikis” sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà, però en aquests temps tenim molta més facilitat per contemplar-les. Però decidir si una cosa és “friki” o no, dependrà de la cultura i gustos de cadascú. Aquest etiquetatge sempre és completament independent de les intencions que tenia el realitzador de la frikada.
Quan dic que el concepte “friki” ha ampliat el camp semàntic i s’ha extès com una plaga, em refereixo a què ja no cal remontar-se a actuacions tan excèntriques. Val a dir doncs, que hem arribat a un punt en el qual tot pot qualificar-se de “friki”. Per posar algun exemple, pot ser “friki” un individu amb aficions tan peculiars com arrencar les tecles del comandament a distància i fer-se’n pulseres, ficar-se kellogs de xocolata als macarrons quan s’ha acabat el parmesà, saber-se totes les províncies de Mongòlia i les constel•lacions que es poden veure un divendres de primavera des del seu cim més alt o col•leccionar pinyols de cirera. Però tampoc cal ser tan rebuscat, també podem trobar-nos amb un “friki” de la música jamaicana dels anys 60 que se’n conegui tots els seus exponents, o un “friki” de l’arquitectura australiana dels anys 20... En aquest sentit, “friki” té connotacions d’aficionat obsessiu en alguna materia curiosa.
Podríem dir doncs, que la paraula “friki” ha mort. Ha tingut una vida intensa i efervescent, ha conegut l’èxit de ben joveneta, i s’ha escampat a una velocitat imminent. Però ha arribat a aquest punt en què s’ha suat massa, i ja ningú sap fer-ne una definició concreta, ningú recorda quin fou el motiu de la seva explosiva popularitat. L’interrogant ara és saber quin futur té per davant. Quedarà en l’oblit degut a la seva pèrdua semàntica o es consolidarà dins el nostre llenguatge oficial? El temps ho dirà. Ara per ara, només queda dir-me que aquest mateix text, així com la tasca d’escriure’l, em sembla ben “friki”.



Agraiments “frikis”: Laura Yepes i Alba Yrxi pels consells desinteressats a altes hores de la nit.

The Cure arriben al Palau Sant Jordi amb una alineació ideal

La banda britànica The Cure torna avui a Barcelona després d’haver passejat el seu pop trist i majestuós per mig Europa. Arriben amb una convincent promesa: aquesta vegada serà la bona. I és que els de Robert Smith gaudeixen, ara si, de l’alineació ideal i d’un estat de forma excel·lent. L’equip titular per la gira serà un quartet amb Robert Smith a la veu i la guitarra, Simon Gallup al baix, Jason Cooper a la bateria i Porl Thompson (cunyat de Robert Smith) rascarà novament la guitarra solista. Sens dubte, el retorn de Thompson és una gran notícia, ja que juntament amb Gallup, és considera un dels membres més importants de la banda després del vocalista. Després de 30 anys de carrera, aquest quartet enceta una etapa que pinta molt bé. La banda ha decidit prescindir de teclat, i molts dels seus temes clàssics han estat arranjats novament per un directe que es sospita més cru que altres vegades.

El d’avui no serà el primer concert de la península, els de Robert Smith venen de Lisboa, Madrid i València. El concert de Barcelona doncs, serà el 18è xou dels britànics des del seu tret de sortida a Estocolm. La meta europea serà el Wembley Arena de Londres, el proper 20 de març, quan la gira s’aturarà fins el mes de maig, per continuar llavors als EUA.

La bona nova és que durant aquesta pausa The Cure aprofitarà per iniciar el llançament del què serà el seu tretzè disc oficial. El treball, que s’està preparant des de l’abril del 2006, constarà de 33 peces enregistrades, mesclades pel mateix Robert Smith, i procedents de temes antics inacabats o bé descartats anteriorment. No obstant això, tot i que el llançament està envoltat d’una aura de misteri, hi han indicis per pensar que podria ser un dels millors treballs de la banda des de Wish. El disc podria ser doble, i seguiria la línia de Kiss Me Kiss Me Kiss Me.

En definitiva doncs, avui és molt possible que algunes de les cançons que formaran part del disc ressonin entre les parets del Palau Sant Jordi. Temes com “Freak Show” o “A Boy I Never Knew” ja s’han fet sentir en alguns concerts d’aquesta gira. Pel què s’ha pogut comprovar durant el què porten de gira, durant l’actuació gairebé no sonaran temes dels seus darrers tres discos. I és que la banda està d’acord amb la resta de la humanitat: no són lliuraments realment importants dins la seva valuosa discografia. Avui doncs, oportunitat d’or per contemplar la llegendària banda The Cure, talonejada per 65 Days Of Static, a partir de les 20.00h al Palau Sant Jordi.