Avui en dia qualsevol conducta aliena al què es té entès com a comportament normal i/o majoritari s’etiqueta de “friki”. Segurament tots ignorem l’orígen oficial d’aquest mot, però el què és evident és que s’ha ampliat tan el seu camp semàntic que l’adjectiu ha perdut significat. Els casos tan excèntrics i anecdòtics que ofereix aquest vídeo ho posen de manifest.
El fet que actualment gaudim d’infinitat de noves tecnologies comunicatives permeten que qualsevol eixelebrat amb un projecte de vídeo que li faci gracia pugui penjar-lo a la xarxa posant-lo a disposició de tota la humanitat. La majoria d’aquestes projeccions tenen una finalitat humorísitica, i l’humor és molt divers i variable depenent sempre del subjecte que l’experimenta. Personalment opino que el “frikisme” és una tipologia humorística basada en fer el ridícul. De coses “fikis” sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà, però en aquests temps tenim molta més facilitat per contemplar-les. Però decidir si una cosa és “friki” o no, dependrà de la cultura i gustos de cadascú. Aquest etiquetatge sempre és completament independent de les intencions que tenia el realitzador de la frikada.
Quan dic que el concepte “friki” ha ampliat el camp semàntic i s’ha extès com una plaga, em refereixo a què ja no cal remontar-se a actuacions tan excèntriques. Val a dir doncs, que hem arribat a un punt en el qual tot pot qualificar-se de “friki”. Per posar algun exemple, pot ser “friki” un individu amb aficions tan peculiars com arrencar les tecles del comandament a distància i fer-se’n pulseres, ficar-se kellogs de xocolata als macarrons quan s’ha acabat el parmesà, saber-se totes les províncies de Mongòlia i les constel•lacions que es poden veure un divendres de primavera des del seu cim més alt o col•leccionar pinyols de cirera. Però tampoc cal ser tan rebuscat, també podem trobar-nos amb un “friki” de la música jamaicana dels anys 60 que se’n conegui tots els seus exponents, o un “friki” de l’arquitectura australiana dels anys 20... En aquest sentit, “friki” té connotacions d’aficionat obsessiu en alguna materia curiosa.
Podríem dir doncs, que la paraula “friki” ha mort. Ha tingut una vida intensa i efervescent, ha conegut l’èxit de ben joveneta, i s’ha escampat a una velocitat imminent. Però ha arribat a aquest punt en què s’ha suat massa, i ja ningú sap fer-ne una definició concreta, ningú recorda quin fou el motiu de la seva explosiva popularitat. L’interrogant ara és saber quin futur té per davant. Quedarà en l’oblit degut a la seva pèrdua semàntica o es consolidarà dins el nostre llenguatge oficial? El temps ho dirà. Ara per ara, només queda dir-me que aquest mateix text, així com la tasca d’escriure’l, em sembla ben “friki”.
Agraiments “frikis”: Laura Yepes i Alba Yrxi pels consells desinteressats a altes hores de la nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada