"Shanty Town és com una gran família"

Shanty Town és una banda d’ska-jazz que s’ha forjat entre Horta i Gràcia. Tal com el seu nom indica, Shanty (humil) i Town (poble), es tracta d’un grup d’amics de barri de tota la vida. Amb una trajectòria de gairebé una dècada de concerts a les espatlles i dos treballs enregistrats amb un so realment envejable, la banda ha sabut subsistir mitjançant la fórmula de saber-s’ho passar bé damunt l’escenari a base de ritmes jamaicans i convertir-se en una gran família. El seu públic sempre ha respost amb el mateix bon rotllo.

Com neix la banda?

Al 1999 ens ofereixen fer un concert d’institut, i podríem dir que això és l’embrió de tot plegat. Inicialment ens deiem Smoke’Less i érem un grup que rondàvem els 15 anys. Vam començar a fer assajos i concerts fins que el grup es va convertir en una activitat extraescolar més per tots. La majoria ens coneixem des del parvulari i som amics de sempre, i, tot i que al llarg dels anys hi han hagut moltes remodelacions, la amistat i el bon rotllo sempre ha unit els components de la banda.

I amb el pas com a Shanty Town el projecte es torna més seriós?

Si, Smoke’Less va marcar la etapa més adolescent. Ens vam adonar que el nom gairebé l’havia triat la professora de música i que no ens feia gaire el pes. Va coincidir que començàvem a escoltar més música jamaicana i ska jazz, i vam decidir agafar el nom Shanty Town de la cançó del cantant Desmond Dekker. A partir d’aquí la banda comença encarrilar-se fins a l’estil d’avui.

Després de 9 anys a les espatlles a quin estil ha arribat Shanty Town?

Tenim referents com New York Ska-Jazz Ensemble o Hepcat, però ens queden bastant lluny ja que el nostre so és bastant peculiar. Partim de l’ska com a punt de trobada però sense tancar-nos en altres estils: els arranjaments són pròxims al jazz, les lletres tenen un caire més pop, i també podem incloure pinzellades Funky o Rocksteady dins els nostres temes.

Així doncs, no us etiquetaríeu dins de cap escena?

Si hem d’englobar-nos dins una etiqueta ens posem dins de l’ska-jazz, ja que no toquem ska clàssic. Però simplement som una banda que fa temes que ens agraden, sense buscar cap estil concret. Això també comporta problemes a l’hora de trobar concerts ja que sempre hem navegat entre dues aigües i no hem acabat d’arrencar a l’hora de fer concerts per fora de Catalunya.

Per on són la major part dels vostres concerts?

La majoria s’han concentrat per la província de Barcelona i una mica per la resta de Catalunya. Som una banda que acostuma a tocar per concerts de barri i a transmetre molta festa. El 2003 i el 2004 vam tocar consecutivament a la Plaça del Diamant, per la Festa Major de Gràcia, i van ser uns dels nostres millors concerts, i que, per cert, ens encantaria repetir. En aquest sentit considerem que Gràcia ens ha donat bastantes facilitats per fer-nos conèixer, ja que hi ha molt més moviment associatiu que no pas a Horta.

Quin és el secret per mantenir una banda tan nombrosa en vida durant tants anys?

Després d’haver gravat el primer disc “One more last chance”, del qual estem molt satisfets, haviem de fer una gira per Alemanya que finalment es va anular. Semblava que el grup havia de fer un gran pas endavant, però finalment no va anar com esperàvem. Amb el temps, hem après a prendren’s Shanty Town com una gran família, el què ens fa tirar endavant és que som un grup d’amics que es reuneix i toca per passar-s’ho bé, per amor a l’art. La fita en la qual arribem sempre serà benvinguda i fruit de la nostra filosofia de bon rotllo que impera a la banda.

www.myspace.com/shantytown

Shanty Town toquen el pròxim 26 d’abril a la Sala Resistència (Hospitalet del Llobregat)

Risto Mejido publica el seu primer llibre

El paper de Risto Mejide al programa Operación Triunfo de Telecinco, va suposar la seva catapulta a la fama. El seu posat de jurat agre i sense pèls a la llengua el va convertir en un personatge d’allò mes mediàtic. Fins i tot a Buenafuente se’l parodiava. Els seus comentaris humiliants, sarcàstics directes i sense escrúpols dirigits tan als concursants, els professors i al personal del programa van deixar petjada. Avui Mejido, arrel de la seva polèmica, té tants admiradors com detractors, però el què era evident és que amb les seves intervencions l’audiència pujava com un ascensor.

Risto Mejido, publicista d’ofici, s’ha afegit al grup de personatges televisius que flirtegen amb una experiència literària, i publica El pensamiento negativo. Acierta mal y pensaràs, a l’editorial Espasa Calpe. Tal com ha advertit l’autor acabat de sortir de l’ou “la bona notícia és que aquest llibre no t’ajudarà en res i la dolenta és que és el que pretén”.

Risto ha tingut el detall de fer un resum pels lectors indecisos, deixant clar quin peu calça: “Explico uns quants fracassos sentimentals més, divago sense fonament per qüestions molt series que no hauria d’haver-me pres a la lleugera i em cago en tot allò que em molesta amb un estil pretensiosament provocador. Apa, ja podeu dir que us l’heu llegit”. L’autor no s’amaga de la seva mala llet, sinó que en fa ressò, tal com evidencia el capítol de Desagradecimientos on fa esment de “N, el chico que me pegaba en el parvuario. HP, el chico que me pegaba en primaria...”.

L’autor, que també tornarà a repetir com a jurat de Operación Triunfo, ha descrit com el llibre com la voluntat d’exercir “la virtut de no aprofundir en res i voler postular sobre qualsevol cosa, pura deformació professional”. Amb un primeríssim primer pla a la portada (idea seva i de l’editorial), segueix cultivant la seva imatge de polèmic.

Adjunto un vídeo d'una bona entrevista seva al programa del canal33, Silenci, on es pot observar ben clarament el seu tarannà.

The Hives presenten "The Black and White" en un Apolo ple de gom a gom

The Hives són un dels més clars exemple de com Suècia ha sabut vendre la seva música a la resta del món, imitant el model anglosaxó. A les seves exportacions musicals arreu del món cal afegir-hi bandes com Mando Diao, Entombed o Backyard Babies.

Quan es va saber que els suecs The Hives publicaven el seu nou disc The Black and White, que va sortir a la venda el passat 15 d’octubre de 2007, ja era d’entreveure que els portaria a presentar-lo per tot el planeta. La bona repercussió que ha tingut i el fet que molts l’englobin entre els 10 millors discs del 2007 no és perquè si.

Una de les cites més temptadores dels suecs dins la Península era ahir, dilluns 7 d’abril, a la Sala Apolo: les entrades s’havien esgotat un mes enrere. I no van decepcionar gens ni mica. Només d’observar-los es comprèn el perquè d’aquest nom per l’àlbum ja que sempre surten a l’escenari uniformats en blanc i negre. El quintet ha aconseguit la fama gràcies a la potent fórmula de mesclar el garage i el punk, amb contundents dosis de bones tornades.

Només cal que connectin les guitarres i veure l’explosiva posada en escena del cantant, tralla composada amb molt d’estil i gust, apte pels paladars de gust més pop com per estómacs de digestió mes punk. Amb la seva recepta remeten a un so que pot anar des dels garage rock de The Kinks fins al punk més accelerat de Ramones, i és així aconsegueixen fabricar autèntiques bombes de rellotgeria com el seu nou single Tick tick boom o la llegendària Hate to say I told you so, i, a la vegada, fer que sales com l’Apolo tremolin al ritme de les seves cançons.

Pels qui no vam poder acudir a la cita d’ahir, hi ha la possibilitat d’una segona oportunitat, ja que la seva actuació ja està confirmada pel FIB Heineken 2008, que serà el 17, 18, 19 i 20 de juliol.

El suplement Cultura de l' Avui, el pa cultural de cada dijous

De tots els suplements culturals haguts i per haver, un dels que més s’adapta al meu gust és el Cultura, el dossier sobre l’actualitat cultural que ofereix l’Avui cada dijous. Amb el subtítol de “Suplement setmanal de llibres i art” ja deixa entreveure que un dels seus punts forts és la senzillesa, la humilitat, i la proximitat envers els seus lectors.

Així com, per exemple, el suplement Culturas que ofereix cada dimecres La Vanguardia, ofereix un caràcter contundentment alternatiu, i va destinat a gent de cert nivell cultural i intel·lectual, penso que amb el Cultura de l’Avui aquest fet és molt més moderat.

Això es veu reflectit en seccions de caràcter popular com per exemple l”Entre Cometes”, on s’exposen declaracions destacades i de cert grau sensacionalista que han realitzat personalitats destacades del món cultural durant la darrera setmana. Es tracta doncs d’una secció fàcilment digestiva.

Val a dir que un dels trets que més destaquen del suplement és la continuïtat ideològica d’aquest amb el diari Avui. El catalanisme es veu projectat en cada una de les seves pàgines i, per això, donen prioritat per damunt de tot a les qüestions culturals forjades a Catalunya. Per posar un exemple, en un article, es lamenten de que per Sant Jordi aparegui el nou llibre de Carlos Ruiz Zafón solament en castellà, ja que ben segur que arrasarà, i es convertirà en un èxit de vendes, i això, farà baixar el nombre de vendes de llibres en català. Aquesta posició és el pa de cada pàgina, i segurament és un dels factors que forgen la seva proximitat.

El Cultura, doncs, des de la meva òptica personal és un suplement ben recomanable.