La mítica banda de garage, The Sonics, torna als escenaris després de més de 30 anys de silenci. Però el més miraculós és que trepitjaran la Europa continental per primera vegada. La cita a Barcelona serà al Primavera Sound, el retrobament per excel·lència dels grups novells i veterans.
El juny de l’any passat es van reeditar dos discos d’aquesta banda dels seixanta "Here are the Sonics" (1965) i "Boom" (1966). The Sonics és una d’aquelles bandes que en la seva època va ser poc reconeguda, però que avui en dia és una banda de culte. La seva música es podria etiquetar com rock alternatiu de l’època, unes dècades avançats al seu temps.
Autors de temes brutals com "The Witch", "Cinderella" o la millor versió de "Louie Louie" que s'ha fet mai, els Sonics encara tenen fidels seguidors en l'actualitat, com el guitarra de Franz Ferdinand, Nick McCarthy, que sovint es deixa veure en les seves actuacions amb una samarreta de la portada del disc de The Sonics, “Boom”.
Així doncs, The Sonics és una excusa més per assistir al Primavera Sound i poder gaudir d’aquest garage contundent, amb una bateria energètica i la característica veu estrident i cridanera. Mai vist a Europa.
Aquest divendres l'actriu i cantant JULIETTE LEWIS va visitar la sala Mirona (Salt, Girona) amb la seva banda THE LICKS en el què va ser l'únic concert a Catalunya. Sens dubte, es tractava d'un dels plats forts de la temporada.
La banda, que es mou entre el garage punk i l’indie rock està formada per Juliette Lewis (veu), Todd Morse (Guitarra), Jason Womack (baix) i Ed David (bateria) . La sala es va acabar d'omplir just després que acabessin els grups teloners. La mediàtica Juliette, actriu reconvertida a rockera va fer un directe explosiu incloent temes dels seus 3 treballs: l’EP "Like a Bolt of Lightning", I els LP’S: "You’re speaking My language" (2005) i "Four on the Floor" , que va comptar amb la presència de Dave Grohl (Nirvana, Foo Fighters) a la bateria durant la gravació. Els moviments contundents però sensuals amb els quals es movia la cantant van deleitar el públic de La Mirona, demostrant que el seu pas de la pantalla als escenaris no era un simple capritx. L'actriu va començar xuclant el polze de Robert de Niro quan era ben joveneta -mítica escena de El cabo del miedo, Martin Scorsese, 1991-, i des del 2003 Juliette no enganya a ningú i el seu paper de noia dura del rock se’l creu i l’interpreta amb convicció.
La seva música no és innovadora ni tampoc original. Es tracta del Punk-rock de sempre mesclat amb el morbo i l'actitud de Juliette Lewis, que és el que manté el públic escalfat i la gira viva. La gira va ser encetada el 2006, just després d'editar-se Four on the floor, el segon disc amb The Licks.
Però el fet és que tan Juliette com la banda no amaguen el seu estil; a la Mirona van pujar una vegada més damunt l'escenari per tocar punk-rock sense imaginació però de la manera més apassionada, al més pur estil dels Stooges d'Iggy Pop o Ramones, recuperant aquell so claveguera de l'underground dels setanta. I és que és el què contenen els seus àlbums. És aquest rock brut i repetitiu de guitarra atrotinada digne de museu. No obstant això, el fet és que la moda del look desperdigat dels setanta torna a estar a l'ordre del dia. I amb això, Juliette Lewis & The Licks fan tremolar els escenaris lliurant-se al màxim al ritme del seu rock salvatge. Aquest divendres La Mirona no va ser una excepció.
Shanty Town és una banda d’ska-jazz que s’ha forjat entre Horta i Gràcia. Tal com el seu nom indica, Shanty (humil) i Town (poble), es tracta d’un grup d’amics de barri de tota la vida. Amb una trajectòria de gairebé una dècada de concerts a les espatlles i dos treballs enregistrats amb un so realment envejable, la banda ha sabut subsistir mitjançant la fórmula de saber-s’ho passar bé damunt l’escenari a base de ritmes jamaicans i convertir-se en una gran família. El seu públic sempre ha respost amb el mateix bon rotllo.
Com neix la banda?
Al 1999 ens ofereixen fer un concert d’institut, i podríem dir que això és l’embrió de tot plegat. Inicialment ens deiem Smoke’Less i érem un grup que rondàvem els 15 anys. Vam començar a fer assajos i concerts fins que el grup es va convertir en una activitat extraescolar més per tots. La majoria ens coneixem des del parvulari i som amics de sempre, i, tot i que al llarg dels anys hi han hagut moltes remodelacions, la amistat i el bon rotllo sempre ha unit els components de la banda.
I amb el pas com a Shanty Town el projecte es torna més seriós?
Si, Smoke’Less va marcar la etapa més adolescent. Ens vam adonar que el nom gairebé l’havia triat la professora de música i que no ens feia gaire el pes. Va coincidir que començàvem a escoltar més música jamaicana i ska jazz, i vam decidir agafar el nom Shanty Town de la cançó del cantant Desmond Dekker. A partir d’aquí la banda comença encarrilar-se fins a l’estil d’avui.
Després de 9 anys a les espatlles a quin estil ha arribat Shanty Town?
Tenim referents com New York Ska-Jazz Ensemble o Hepcat, però ens queden bastant lluny ja que el nostre so és bastant peculiar. Partim de l’ska com a punt de trobada però sense tancar-nos en altres estils: els arranjaments són pròxims al jazz, les lletres tenen un caire més pop, i també podem incloure pinzellades Funky o Rocksteady dins els nostres temes.
Així doncs, no us etiquetaríeu dins de cap escena?
Si hem d’englobar-nos dins una etiqueta ens posem dins de l’ska-jazz, ja que no toquem ska clàssic. Però simplement som una banda que fa temes que ens agraden, sense buscar cap estil concret. Això també comporta problemes a l’hora de trobar concerts ja que sempre hem navegat entre dues aigües i no hem acabat d’arrencar a l’hora de fer concerts per fora de Catalunya.
Per on són la major part dels vostres concerts?
La majoria s’han concentrat per la província de Barcelona i una mica per la resta de Catalunya. Som una banda que acostuma a tocar per concerts de barri i a transmetre molta festa. El 2003 i el 2004 vam tocar consecutivament a la Plaça del Diamant, per la Festa Major de Gràcia, i van ser uns dels nostres millors concerts, i que, per cert, ens encantaria repetir. En aquest sentit considerem que Gràcia ens ha donat bastantes facilitats per fer-nos conèixer, ja que hi ha molt més moviment associatiu que no pas a Horta.
Quin és el secret per mantenir una banda tan nombrosa en vida durant tants anys?
Després d’haver gravat el primer disc “One more last chance”, del qual estem molt satisfets, haviem de fer una gira per Alemanya que finalment es va anular. Semblava que el grup havia de fer un gran pas endavant, però finalment no va anar com esperàvem. Amb el temps, hem après a prendren’s Shanty Town com una gran família, el què ens fa tirar endavant és que som un grup d’amics que es reuneix i toca per passar-s’ho bé, per amor a l’art. La fita en la qual arribem sempre serà benvinguda i fruit de la nostra filosofia de bon rotllo que impera a la banda.
El paper de Risto Mejide al programa Operación Triunfo de Telecinco, va suposar la seva catapulta a la fama. El seu posat de jurat agre i sense pèls a la llengua el va convertir en un personatge d’allò mes mediàtic. Fins i tot a Buenafuente se’l parodiava. Els seus comentaris humiliants, sarcàstics directes i sense escrúpols dirigits tan als concursants, els professors i al personal del programa van deixar petjada. Avui Mejido, arrel de la seva polèmica, té tants admiradors com detractors, però el què era evident és que amb les seves intervencions l’audiència pujava com un ascensor.
Risto Mejido, publicista d’ofici, s’ha afegit al grup de personatges televisius que flirtegen amb una experiència literària, i publica El pensamiento negativo. Acierta mal y pensaràs, a l’editorial Espasa Calpe. Tal com ha advertit l’autor acabat de sortir de l’ou “la bona notícia és que aquest llibre no t’ajudarà en res i la dolenta és que és el que pretén”.
Risto ha tingut el detall de fer un resum pels lectors indecisos, deixant clar quin peu calça: “Explico uns quants fracassos sentimentals més, divago sense fonament per qüestions molt series que no hauria d’haver-me pres a la lleugera i em cago en tot allò que em molesta amb un estil pretensiosament provocador. Apa, ja podeu dir que us l’heu llegit”. L’autor no s’amaga de la seva mala llet, sinó que en fa ressò, tal com evidencia el capítol de Desagradecimientos on fa esment de “N, el chico que me pegaba en el parvuario. HP, el chico que me pegaba en primaria...”.
L’autor, que també tornarà a repetir com a jurat de Operación Triunfo, ha descrit com el llibre com la voluntat d’exercir “la virtut de no aprofundir en res i voler postular sobre qualsevol cosa, pura deformació professional”. Amb un primeríssim primer pla a la portada (idea seva i de l’editorial), segueix cultivant la seva imatge de polèmic.
Adjunto un vídeo d'una bona entrevista seva al programa del canal33, Silenci, on es pot observar ben clarament el seu tarannà.
The Hives són un dels més clars exemple de com Suècia ha sabut vendre la seva música a la resta del món, imitant el model anglosaxó. A les seves exportacions musicals arreu del món cal afegir-hi bandes com Mando Diao, Entombed o Backyard Babies.
Quan es va saber que els suecs The Hives publicaven el seu nou disc The Black and White, que va sortir a la venda el passat 15 d’octubre de 2007, ja era d’entreveure que els portaria a presentar-lo per tot el planeta. La bona repercussió que ha tingut i el fet que molts l’englobin entre els 10 millors discs del 2007 no és perquè si.
Una de les cites més temptadores dels suecs dins la Península era ahir, dilluns 7 d’abril, a la Sala Apolo: les entrades s’havien esgotat un mes enrere. I no van decepcionar gens ni mica. Només d’observar-los es comprèn el perquè d’aquest nom per l’àlbum ja que sempre surten a l’escenari uniformats en blanc i negre. El quintet ha aconseguit la fama gràcies a la potent fórmula de mesclar el garage i el punk, amb contundents dosis de bones tornades.
Només cal que connectin les guitarres i veure l’explosiva posada en escena del cantant, tralla composada amb molt d’estil i gust, apte pels paladars de gust més pop com per estómacs de digestió mes punk. Amb la seva recepta remeten a un so que pot anar des dels garage rock de TheKinks fins al punk més accelerat de Ramones, i és aixíaconsegueixen fabricar autèntiques bombes de rellotgeria com el seu nou single Tick tick boom o la llegendària Hate to say I told you so, i, a la vegada, fer que sales com l’Apolo tremolin al ritme de les seves cançons.
Pels qui no vam poder acudir a la cita d’ahir, hi ha la possibilitat d’una segona oportunitat, ja que la seva actuació ja està confirmada pel FIB Heineken 2008, que serà el 17, 18, 19 i 20 de juliol.
De tots els suplements culturals haguts i per haver, un dels que més s’adapta al meu gust és el Cultura, el dossier sobre l’actualitat cultural que ofereix l’Avui cada dijous. Amb el subtítol de “Suplement setmanal de llibres i art” ja deixa entreveure que un dels seus punts forts és la senzillesa, la humilitat, i la proximitat envers els seus lectors.
Així com, per exemple, el suplement Culturas que ofereix cada dimecres La Vanguardia, ofereix un caràcter contundentment alternatiu, i va destinat a gent de cert nivell cultural i intel·lectual, penso que amb el Cultura de l’Avui aquest fet és molt més moderat.
Això es veu reflectit en seccions de caràcter popular com per exemple l”Entre Cometes”, on s’exposen declaracions destacades i de cert grau sensacionalista que han realitzat personalitats destacades del món cultural durant la darrera setmana. Es tracta doncs d’una secció fàcilment digestiva.
Val a dir que un dels trets que més destaquen del suplement és la continuïtat ideològica d’aquest amb el diari Avui. El catalanisme es veu projectat en cada una de les seves pàgines i, per això, donen prioritat per damunt de tot a les qüestions culturals forjades a Catalunya. Per posar un exemple, en un article, es lamenten de que per Sant Jordi aparegui el nou llibre de Carlos Ruiz Zafón solament en castellà, ja que ben segur que arrasarà, i es convertirà en un èxit de vendes, i això, farà baixar el nombre de vendes de llibres en català. Aquesta posició és el pa de cada pàgina, i segurament és un dels factors que forgen la seva proximitat.
El Cultura, doncs, des de la meva òptica personal és un suplement ben recomanable.
Avui, dilluns 31 de març, la secció de cultura de la Vanguardia publica la notícia sobre el llançament del nou disc de REM, Accelerate. Sens dubte, es tracta d’un esdeveniment de molta transcèndencia. I és que quan un mitjà de comunicació seriós i de carácter informatiu general, com és el cas de La Vanguardia, dedica una notícia d’una extensió d’una pàgina al llançament d’un disc musical és perquè estem parlant d’un grup de gran ressò internacional. Val a dir que si comparem contingut intern de la notícia de la sortida del nou disc del grup de Michael Stipe tal com surt publicat a La Vanguardia amb com ha sortit publicat en mitjans de comunicació especialitzats en el camp musical les diferències minses, però presents. Obviament, La Vanguardia és un mitjà de comunicació que no està especialitzat, i, en aquest cas, la notícia no se submergeix massa en aspectes essencials del disc com la gravació, les novetats, els components, les cançons amb més potencial, i fins i tot un cert anàlisi crític... Sóc conscïent que La Vanguardia ofereix una notícia, i no pas una crítica del disc. Però estic convençut que en qualsevol mitjà especialitzat hi trobariem una major profunditat. D’altra banda, vull deixar clar que amb aquest comentari no estic infravalorant la notícia del diari del Grup Godó, simplement estic contrastant les diferències. Podríem dir que un cop comunicat el llançament de Accelarate, el periodista, Esteban Linés, anuncia el concert que la banda farà a Castelló d’Empúries el juliol vinent dins el festival Doctor Loft, i seguidament, ofereix una mirada enrere sobre què ha portat entre mans REM aquests darrers anys. Destaca per sobre de tot el compromís social de la banda, així com la gran implicació política del líder Michael Stipe en la campanya de les passades eleccions als EE.UU., donant suport al llavors candidat demòcrata John Kerry.
