"Shanty Town és com una gran família"

Shanty Town és una banda d’ska-jazz que s’ha forjat entre Horta i Gràcia. Tal com el seu nom indica, Shanty (humil) i Town (poble), es tracta d’un grup d’amics de barri de tota la vida. Amb una trajectòria de gairebé una dècada de concerts a les espatlles i dos treballs enregistrats amb un so realment envejable, la banda ha sabut subsistir mitjançant la fórmula de saber-s’ho passar bé damunt l’escenari a base de ritmes jamaicans i convertir-se en una gran família. El seu públic sempre ha respost amb el mateix bon rotllo.

Com neix la banda?

Al 1999 ens ofereixen fer un concert d’institut, i podríem dir que això és l’embrió de tot plegat. Inicialment ens deiem Smoke’Less i érem un grup que rondàvem els 15 anys. Vam començar a fer assajos i concerts fins que el grup es va convertir en una activitat extraescolar més per tots. La majoria ens coneixem des del parvulari i som amics de sempre, i, tot i que al llarg dels anys hi han hagut moltes remodelacions, la amistat i el bon rotllo sempre ha unit els components de la banda.

I amb el pas com a Shanty Town el projecte es torna més seriós?

Si, Smoke’Less va marcar la etapa més adolescent. Ens vam adonar que el nom gairebé l’havia triat la professora de música i que no ens feia gaire el pes. Va coincidir que començàvem a escoltar més música jamaicana i ska jazz, i vam decidir agafar el nom Shanty Town de la cançó del cantant Desmond Dekker. A partir d’aquí la banda comença encarrilar-se fins a l’estil d’avui.

Després de 9 anys a les espatlles a quin estil ha arribat Shanty Town?

Tenim referents com New York Ska-Jazz Ensemble o Hepcat, però ens queden bastant lluny ja que el nostre so és bastant peculiar. Partim de l’ska com a punt de trobada però sense tancar-nos en altres estils: els arranjaments són pròxims al jazz, les lletres tenen un caire més pop, i també podem incloure pinzellades Funky o Rocksteady dins els nostres temes.

Així doncs, no us etiquetaríeu dins de cap escena?

Si hem d’englobar-nos dins una etiqueta ens posem dins de l’ska-jazz, ja que no toquem ska clàssic. Però simplement som una banda que fa temes que ens agraden, sense buscar cap estil concret. Això també comporta problemes a l’hora de trobar concerts ja que sempre hem navegat entre dues aigües i no hem acabat d’arrencar a l’hora de fer concerts per fora de Catalunya.

Per on són la major part dels vostres concerts?

La majoria s’han concentrat per la província de Barcelona i una mica per la resta de Catalunya. Som una banda que acostuma a tocar per concerts de barri i a transmetre molta festa. El 2003 i el 2004 vam tocar consecutivament a la Plaça del Diamant, per la Festa Major de Gràcia, i van ser uns dels nostres millors concerts, i que, per cert, ens encantaria repetir. En aquest sentit considerem que Gràcia ens ha donat bastantes facilitats per fer-nos conèixer, ja que hi ha molt més moviment associatiu que no pas a Horta.

Quin és el secret per mantenir una banda tan nombrosa en vida durant tants anys?

Després d’haver gravat el primer disc “One more last chance”, del qual estem molt satisfets, haviem de fer una gira per Alemanya que finalment es va anular. Semblava que el grup havia de fer un gran pas endavant, però finalment no va anar com esperàvem. Amb el temps, hem après a prendren’s Shanty Town com una gran família, el què ens fa tirar endavant és que som un grup d’amics que es reuneix i toca per passar-s’ho bé, per amor a l’art. La fita en la qual arribem sempre serà benvinguda i fruit de la nostra filosofia de bon rotllo que impera a la banda.

www.myspace.com/shantytown

Shanty Town toquen el pròxim 26 d’abril a la Sala Resistència (Hospitalet del Llobregat)

Risto Mejido publica el seu primer llibre

El paper de Risto Mejide al programa Operación Triunfo de Telecinco, va suposar la seva catapulta a la fama. El seu posat de jurat agre i sense pèls a la llengua el va convertir en un personatge d’allò mes mediàtic. Fins i tot a Buenafuente se’l parodiava. Els seus comentaris humiliants, sarcàstics directes i sense escrúpols dirigits tan als concursants, els professors i al personal del programa van deixar petjada. Avui Mejido, arrel de la seva polèmica, té tants admiradors com detractors, però el què era evident és que amb les seves intervencions l’audiència pujava com un ascensor.

Risto Mejido, publicista d’ofici, s’ha afegit al grup de personatges televisius que flirtegen amb una experiència literària, i publica El pensamiento negativo. Acierta mal y pensaràs, a l’editorial Espasa Calpe. Tal com ha advertit l’autor acabat de sortir de l’ou “la bona notícia és que aquest llibre no t’ajudarà en res i la dolenta és que és el que pretén”.

Risto ha tingut el detall de fer un resum pels lectors indecisos, deixant clar quin peu calça: “Explico uns quants fracassos sentimentals més, divago sense fonament per qüestions molt series que no hauria d’haver-me pres a la lleugera i em cago en tot allò que em molesta amb un estil pretensiosament provocador. Apa, ja podeu dir que us l’heu llegit”. L’autor no s’amaga de la seva mala llet, sinó que en fa ressò, tal com evidencia el capítol de Desagradecimientos on fa esment de “N, el chico que me pegaba en el parvuario. HP, el chico que me pegaba en primaria...”.

L’autor, que també tornarà a repetir com a jurat de Operación Triunfo, ha descrit com el llibre com la voluntat d’exercir “la virtut de no aprofundir en res i voler postular sobre qualsevol cosa, pura deformació professional”. Amb un primeríssim primer pla a la portada (idea seva i de l’editorial), segueix cultivant la seva imatge de polèmic.

Adjunto un vídeo d'una bona entrevista seva al programa del canal33, Silenci, on es pot observar ben clarament el seu tarannà.

The Hives presenten "The Black and White" en un Apolo ple de gom a gom

The Hives són un dels més clars exemple de com Suècia ha sabut vendre la seva música a la resta del món, imitant el model anglosaxó. A les seves exportacions musicals arreu del món cal afegir-hi bandes com Mando Diao, Entombed o Backyard Babies.

Quan es va saber que els suecs The Hives publicaven el seu nou disc The Black and White, que va sortir a la venda el passat 15 d’octubre de 2007, ja era d’entreveure que els portaria a presentar-lo per tot el planeta. La bona repercussió que ha tingut i el fet que molts l’englobin entre els 10 millors discs del 2007 no és perquè si.

Una de les cites més temptadores dels suecs dins la Península era ahir, dilluns 7 d’abril, a la Sala Apolo: les entrades s’havien esgotat un mes enrere. I no van decepcionar gens ni mica. Només d’observar-los es comprèn el perquè d’aquest nom per l’àlbum ja que sempre surten a l’escenari uniformats en blanc i negre. El quintet ha aconseguit la fama gràcies a la potent fórmula de mesclar el garage i el punk, amb contundents dosis de bones tornades.

Només cal que connectin les guitarres i veure l’explosiva posada en escena del cantant, tralla composada amb molt d’estil i gust, apte pels paladars de gust més pop com per estómacs de digestió mes punk. Amb la seva recepta remeten a un so que pot anar des dels garage rock de The Kinks fins al punk més accelerat de Ramones, i és així aconsegueixen fabricar autèntiques bombes de rellotgeria com el seu nou single Tick tick boom o la llegendària Hate to say I told you so, i, a la vegada, fer que sales com l’Apolo tremolin al ritme de les seves cançons.

Pels qui no vam poder acudir a la cita d’ahir, hi ha la possibilitat d’una segona oportunitat, ja que la seva actuació ja està confirmada pel FIB Heineken 2008, que serà el 17, 18, 19 i 20 de juliol.

El suplement Cultura de l' Avui, el pa cultural de cada dijous

De tots els suplements culturals haguts i per haver, un dels que més s’adapta al meu gust és el Cultura, el dossier sobre l’actualitat cultural que ofereix l’Avui cada dijous. Amb el subtítol de “Suplement setmanal de llibres i art” ja deixa entreveure que un dels seus punts forts és la senzillesa, la humilitat, i la proximitat envers els seus lectors.

Així com, per exemple, el suplement Culturas que ofereix cada dimecres La Vanguardia, ofereix un caràcter contundentment alternatiu, i va destinat a gent de cert nivell cultural i intel·lectual, penso que amb el Cultura de l’Avui aquest fet és molt més moderat.

Això es veu reflectit en seccions de caràcter popular com per exemple l”Entre Cometes”, on s’exposen declaracions destacades i de cert grau sensacionalista que han realitzat personalitats destacades del món cultural durant la darrera setmana. Es tracta doncs d’una secció fàcilment digestiva.

Val a dir que un dels trets que més destaquen del suplement és la continuïtat ideològica d’aquest amb el diari Avui. El catalanisme es veu projectat en cada una de les seves pàgines i, per això, donen prioritat per damunt de tot a les qüestions culturals forjades a Catalunya. Per posar un exemple, en un article, es lamenten de que per Sant Jordi aparegui el nou llibre de Carlos Ruiz Zafón solament en castellà, ja que ben segur que arrasarà, i es convertirà en un èxit de vendes, i això, farà baixar el nombre de vendes de llibres en català. Aquesta posició és el pa de cada pàgina, i segurament és un dels factors que forgen la seva proximitat.

El Cultura, doncs, des de la meva òptica personal és un suplement ben recomanable.

La Vanguardia fa ressò del llançament de 'Accelerate', el nou disc de REM

Breu comentari d'una notícia cultural

Avui, dilluns 31 de març, la secció de cultura de la Vanguardia publica la notícia sobre el llançament del nou disc de REM, Accelerate. Sens dubte, es tracta d’un esdeveniment de molta transcèndencia. I és que quan un mitjà de comunicació seriós i de carácter informatiu general, com és el cas de La Vanguardia, dedica una notícia d’una extensió d’una pàgina al llançament d’un disc musical és perquè estem parlant d’un grup de gran ressò internacional.
Val a dir que si comparem contingut intern de la notícia de la sortida del nou disc del grup de Michael Stipe tal com surt publicat a La Vanguardia amb com ha sortit publicat en mitjans de comunicació especialitzats en el camp musical les diferències minses, però presents. Obviament, La Vanguardia és un mitjà de comunicació que no està especialitzat, i, en aquest cas, la notícia no se submergeix massa en aspectes essencials del disc com la gravació, les novetats, els components, les cançons amb més potencial, i fins i tot un cert anàlisi crític... Sóc conscïent que La Vanguardia ofereix una notícia, i no pas una crítica del disc. Però estic convençut que en qualsevol mitjà especialitzat hi trobariem una major profunditat.
D’altra banda, vull deixar clar que amb aquest comentari no estic infravalorant la notícia del diari del Grup Godó, simplement estic contrastant les diferències. Podríem dir que un cop comunicat el llançament de Accelarate, el periodista, Esteban Linés, anuncia el concert que la banda farà a Castelló d’Empúries el juliol vinent dins el festival Doctor Loft, i seguidament, ofereix una mirada enrere sobre què ha portat entre mans REM aquests darrers anys. Destaca per sobre de tot el compromís social de la banda, així com la gran implicació política del líder Michael Stipe en la campanya de les passades eleccions als EE.UU., donant suport al llavors candidat demòcrata John Kerry.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20080331/53449034657.html

La Mort del "Frikisme"

Avui en dia qualsevol conducta aliena al què es té entès com a comportament normal i/o majoritari s’etiqueta de “friki”. Segurament tots ignorem l’orígen oficial d’aquest mot, però el què és evident és que s’ha ampliat tan el seu camp semàntic que l’adjectiu ha perdut significat. Els casos tan excèntrics i anecdòtics que ofereix aquest vídeo ho posen de manifest.
El fet que actualment gaudim d’infinitat de noves tecnologies comunicatives permeten que qualsevol eixelebrat amb un projecte de vídeo que li faci gracia pugui penjar-lo a la xarxa posant-lo a disposició de tota la humanitat. La majoria d’aquestes projeccions tenen una finalitat humorísitica, i l’humor és molt divers i variable depenent sempre del subjecte que l’experimenta. Personalment opino que el “frikisme” és una tipologia humorística basada en fer el ridícul. De coses “fikis” sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà, però en aquests temps tenim molta més facilitat per contemplar-les. Però decidir si una cosa és “friki” o no, dependrà de la cultura i gustos de cadascú. Aquest etiquetatge sempre és completament independent de les intencions que tenia el realitzador de la frikada.
Quan dic que el concepte “friki” ha ampliat el camp semàntic i s’ha extès com una plaga, em refereixo a què ja no cal remontar-se a actuacions tan excèntriques. Val a dir doncs, que hem arribat a un punt en el qual tot pot qualificar-se de “friki”. Per posar algun exemple, pot ser “friki” un individu amb aficions tan peculiars com arrencar les tecles del comandament a distància i fer-se’n pulseres, ficar-se kellogs de xocolata als macarrons quan s’ha acabat el parmesà, saber-se totes les províncies de Mongòlia i les constel•lacions que es poden veure un divendres de primavera des del seu cim més alt o col•leccionar pinyols de cirera. Però tampoc cal ser tan rebuscat, també podem trobar-nos amb un “friki” de la música jamaicana dels anys 60 que se’n conegui tots els seus exponents, o un “friki” de l’arquitectura australiana dels anys 20... En aquest sentit, “friki” té connotacions d’aficionat obsessiu en alguna materia curiosa.
Podríem dir doncs, que la paraula “friki” ha mort. Ha tingut una vida intensa i efervescent, ha conegut l’èxit de ben joveneta, i s’ha escampat a una velocitat imminent. Però ha arribat a aquest punt en què s’ha suat massa, i ja ningú sap fer-ne una definició concreta, ningú recorda quin fou el motiu de la seva explosiva popularitat. L’interrogant ara és saber quin futur té per davant. Quedarà en l’oblit degut a la seva pèrdua semàntica o es consolidarà dins el nostre llenguatge oficial? El temps ho dirà. Ara per ara, només queda dir-me que aquest mateix text, així com la tasca d’escriure’l, em sembla ben “friki”.



Agraiments “frikis”: Laura Yepes i Alba Yrxi pels consells desinteressats a altes hores de la nit.

The Cure arriben al Palau Sant Jordi amb una alineació ideal

La banda britànica The Cure torna avui a Barcelona després d’haver passejat el seu pop trist i majestuós per mig Europa. Arriben amb una convincent promesa: aquesta vegada serà la bona. I és que els de Robert Smith gaudeixen, ara si, de l’alineació ideal i d’un estat de forma excel·lent. L’equip titular per la gira serà un quartet amb Robert Smith a la veu i la guitarra, Simon Gallup al baix, Jason Cooper a la bateria i Porl Thompson (cunyat de Robert Smith) rascarà novament la guitarra solista. Sens dubte, el retorn de Thompson és una gran notícia, ja que juntament amb Gallup, és considera un dels membres més importants de la banda després del vocalista. Després de 30 anys de carrera, aquest quartet enceta una etapa que pinta molt bé. La banda ha decidit prescindir de teclat, i molts dels seus temes clàssics han estat arranjats novament per un directe que es sospita més cru que altres vegades.

El d’avui no serà el primer concert de la península, els de Robert Smith venen de Lisboa, Madrid i València. El concert de Barcelona doncs, serà el 18è xou dels britànics des del seu tret de sortida a Estocolm. La meta europea serà el Wembley Arena de Londres, el proper 20 de març, quan la gira s’aturarà fins el mes de maig, per continuar llavors als EUA.

La bona nova és que durant aquesta pausa The Cure aprofitarà per iniciar el llançament del què serà el seu tretzè disc oficial. El treball, que s’està preparant des de l’abril del 2006, constarà de 33 peces enregistrades, mesclades pel mateix Robert Smith, i procedents de temes antics inacabats o bé descartats anteriorment. No obstant això, tot i que el llançament està envoltat d’una aura de misteri, hi han indicis per pensar que podria ser un dels millors treballs de la banda des de Wish. El disc podria ser doble, i seguiria la línia de Kiss Me Kiss Me Kiss Me.

En definitiva doncs, avui és molt possible que algunes de les cançons que formaran part del disc ressonin entre les parets del Palau Sant Jordi. Temes com “Freak Show” o “A Boy I Never Knew” ja s’han fet sentir en alguns concerts d’aquesta gira. Pel què s’ha pogut comprovar durant el què porten de gira, durant l’actuació gairebé no sonaran temes dels seus darrers tres discos. I és que la banda està d’acord amb la resta de la humanitat: no són lliuraments realment importants dins la seva valuosa discografia. Avui doncs, oportunitat d’or per contemplar la llegendària banda The Cure, talonejada per 65 Days Of Static, a partir de les 20.00h al Palau Sant Jordi.